Evocacions: Pearl Harbor, 7 de desembre de 1941

Avui fa seixanta-nou anys de l'atac a Pearl Harbor. Sovint coneixem més aquells fets i les seves conseqüències a través del cinema que no pas de lectures aprofundides i crítiques. Han passat els anys i, com s'esdevé amb tots els fets històrics, la llegenda s'acaba barrejant amb els fets terribles i la mort i la destrucció resten abaltides amb el pas del temps. El temps tot ho cura, és ben cert. Però potser no del tot i, com diu el refrany castellà, de aquellos polvos vinieron esos lodos.

Avui el Japó és un país simpàtic que relacionem, sobretot, amb còmics divertits i aparells sofisticats, molt diferent del d'aleshores. Per un efecte dòmino,  Hitler va declarar la guerra als Estats Units després que aquest país ho fes amb el Japó. No sabem què hauria passat si els sempre tan bescantats Estats Units no haguessin intervingut en el conflicte europeu, Hitler tenia aleshores la paella pel mànec i els alemanys es passejaven a gust per París on fins i tot intel·lectuals esquerranosos, però acovardits, prenien cafè amb ells. La decisió de Rooselvet d'intervenir va trobar després de l'atac una relativa bona acollida entre el poble americà en el qual fins aleshores existia un corrent aislacionista important.

Japó també havia travessat una important crisi econòmica que va contribuir al fet que molt de jovent optés per entrar a l'exèrcit, un exèrcit disciplinat i fort. Els problemes econòmics havien generat la guerra xino-japonesa, que tan mal record va deixar a la Xina a causa de la violenta i cruel actuació nipona. Tots aquests països havien quedat molt lluny del nostre imaginari, més enllà dels tòpics, i fins fa quatre dies no hem començat a veure les persones de més enllà ben iguals a nosaltres, en el bo i en el dolent.

A casa nostra acabaven de sortir d'una guerra i la majoria de gent, tipa de violència constant, temia seriosament, tot i les circumstàncies, veure's embolicada en el conflicte mundial que es congriava. Una altra part, els vençuts més compromesos, desitjaven que el tema comportés, a la llarga, la fi de l'incipient govern franquista a través d'una implicació en els fets. En general, en aquella Espanya empobrida i miserable, la guerra europea se seguia amb passió, com si fos una mena d'aventura externa i llunyana, gairebé una pel·lícula, on els actors principals pels quals es prenia partit fossin, de fet, i per un procés de simplificació, els americans i els alemanys.

Com que ara ja sabem què va passar no cal insistir en el tema. Milions i milions de morts, uns seixanta milions en xifres oficials, un dos per cent de la població mundial, gairebé nou o deu Catalunyes. Potser van ser molts més, de fet. Hi va haver canvis estratègics com el de l'URSS i una sèrie de barbaritats immenses que van acabar com tothom, més o menys, sap. Enguany, el 20 de novembre, va fer seixanta-cinc anys de l'inici del Judici de Nuremberg. El 1948 el reconeixement de l'horror va portar, al menys, a la signatura, ni de bon tros universal, de la Declaració dels Drets Humans, el 10 de desembre de 1948, aviat serà també el seu aniversari, tenen els mateixos anys que jo. Hi ha qui els critica, se'ls ha titllat d'etnocèntrics, però, vaja, ja podríem estar contents si es respectessin a tot arreu, sempre i en tot moment.

De totes aquelles barbaritats que van minimitzar els horrors antics, tot i que de bona fe encara volguem creure que la gent dels segles anteriors eren més barroers que nosaltres, n'ha quedat el món d'avui; les guerres no s'han aturat, n'hi ha hagut de fredes i de calentes, però no han arribat a aquell conflicte general i massiu d'aleshores, tot i que en més d'una ocasió ha existit el perill d'una tercera guerra mundial. De fet, vista en perspectiva, la segona guerra mundial va ser també el resultat de la primera i aquella altra resultat d'estratègies i ambicions diverses en el marc europeu i internacional. El Japó i Alemanya, que van perdre la guerra, encarrilant el seu potencial humà en d'altres direccions van guanyar les guerres econòmiques, molt més recomanables, i ja sabem que Alemanya és avui també un pes pesat a Europa, reticent amb el repartiment de beneficis que li toca. Algú, en broma -o no- m'ha dit que és l'equivalent a Catalunya en el marc hispànic.

De fet, si a casa estàs tranquil et sembla que el món està tranquil, l'egoisme humà resulta, ai, inevitable, i potser imprescindible per sobreviure amb un mínim d'il·lusió i esperança.

 Júlia Costa