12/11/10

Les 'tornes' oblidades



Fa anys es reivindicava una història que no fos tan sols una nòmina de reis i papes i que comptés amb la gent anònima que havia estat protagonista massiva del passat i n'havia patit els efectes.

Malauradament, fins i tot la història més actual crea també els seus reis i papes, herois més populars però singularitzats de manera que la resta queda a l'ombra, quan no s'oblida.

Una estratègia de la violència del poder és immergir les seves víctimes en un conjunt que les justifiqui. Són les tornes (prenent el terme de la famosa obra de Els Joglars)  i tots recordem molt bé el cas de Puig Antich/Heinz Chez, un personatge que, per cert, més endavant vam saber que no era un marginat sense història pròpia sinó una persona amb una vida intensa i complicada.

La Setmana Tràgica va significar cinc morts, a més de moltes altres penes de diferent intensitat i de la repressió que tots coneixem. La història i les seves lectures parcials han fet que només es parlés de Ferrer y Guardia, objectiu primordial del poder repressiu però que, en el moment dels fets va provocar molt menys protestes que les altres víctimes, persones més grises, potser fins i tot més innocents, menys significades, però molt més properes al poble modest, revoltat i humil. S'han reivindicat monuments i carrers per a Ferrer y Guardia però la resta semblen no tenir nom ni cognoms. La condemna de Ramon Clemente, un jove carboner deficient mental de vint-i-tres anys va provocar grans protestes massives del gremi de carboners, va ser considerada la més gratuïta i absurda de totes les condemnes, en aquell moment. Roser Caminals a La dona de mercuri recrea la figura d'aquest pobre noi com segurament era, un xicot curt d'enteniment, alegre, ignorant del món que l'envoltava, que no entenia res quan l'anaven a executar.

La perversió històrica ha arribat a donar com a data dels afusellaments, fins i tot en enciclopèdies serioses,  la de Ferrer y Guardia, quan els condemnats es van anar assassinant de forma esglaonada. També es dóna per fet que l'article de Maragall, tan magnificat, fa referència a Ferrer, quan Maragall parla d'una forma general i abstracta. En tot cas, és igual, ja que l'article, en el seu moment no va servir per a res i després només ha servit per a constatar que hi havia algún català una mica important que intentava incidir en els efectes de la repressió demanant clemència.

Qui eren aquells homes que van ser triats fent pràcticament pito-pito-colorito? Copio el text de la informació que acompanyava l'exposició itinerant sobre la Setmana Tràgica:


Sense un culpable clar es van afusellar cinc persones. Els executats, declarats en consell de guerra culpables d’un delicte de sedició, foren: Josep Miquel Baró, líder de la revolta a Sant Andreu (17 d’agost); Antoni Malet Pujol (28 d’agost); Eugeni del Hoyo (13 de setembre); Ramon Clemente Garcia (4 d’octubre); i Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escuela Moderna, acusat d’haver instigat la revolta (13 d’octubre).  


Baró era l'únic que tenia alguna mena de responsabilitat política, molt modesta. S'ha volgut donar una càrrega simbòlica als executats, però només cal aprofundir una mica per poder-se adonar del gran absurd de tot plegat, hi havia potser responsables molt més directes que se'n van escapar prou bé. Es volia anar depressa i actuar amb contundència, cosa que va contribuir a una més gran arbitrarietat. El barri de Sant Andreu, on vivia Baró, també n'ha fet una certa reivindicació. Però el fet és que ni els rostres ni els noms dels altres quatre afusellats no ens són familiars, mentre de Ferrer y Guardia tots en tenim una idea molt definida.

Escric això perquè demà l'enigma va, també, de 'víctimes anònimes' sense nom propi.

1 comentari:

Miquel ha dit...

Curiosamente estoy leyendo un libro muy interesante titulado Set Dies de Furia de Antoni Dalmau, es de la Biblio del Carmel y vale la pena leerlo,...salut