Llumetes, cigrons, filòsofs i misteris

O tempora, o mores!:


Aquests són uns mals temps. Els fills han deixat d'obeir els pares i tothom escriu llibres.
(Ciceró)




També  aquesta vegada Toni, Gregor i Mercè, per aquest ordre, han encertat gairebé tot l'enigma, encara que s'ha d'admetre que el nostre coordinador ha esbrinat alguns detalls de forma més acurada i per tant ha de rebre el premi honorífic virtual de cada setmana.

La noia era, efectivament, Túl·lia, filla de Ciceró, morta de sobrepart, i que va protagonitzar, segles després, un estrany episodi relacionat amb el misteri de les llums perennes, unes llums que mai no s'apaguen i un tema que frega l'esoterisme. Sembla que en obrir un sepulcre a la Via Appia (lloc de la imatge), a finals del segle XVI, pensant que potser podria contenir el cos d'alguna santa o màrtir, van ensopegar-se amb el cos incorrupte d'una noia jove, surant en un estrany líquid, i il·luminat per un llumet. Malauradament, amb el contacte amb l'aire la llum es va apagar i el cos es va malmetre. Segons alguns testimonis, el sepulcre pertanyia a la filla de Ciceró, i aixó es va comprovar per una inscripció, encara que hi ha d'altres testimonis que tampoc ho acaben de veure tan clar. També hi ha variacions sobre la data exacta en què es va trobar aquest sepulcre.

Ciceró (pronunciat kikero) va ser un gran intel·lectual i un polític de vida complexa, l'època era de grans canvis polítics i molta violència per tot arreu, a més de grans intrigues de tot tipus en el marc polític en què es movia aquest personatge. Es va casar dues vegades, la segona, com sol passar, amb una noia molt més jove, a la qual, diuen, va repudiar perquè li va semblar que s'alegrava de la mort de Túlia, la seva estimada filla, a qui ell anomenava afectuosament Tuliola, i en honor de la qual va escriure la Consolatio, on defensa la immortalitat de l'ànima. El cert és que Ciceró, casat amb Terència, dona de caràcter que li havia donat força suport durant una època, devia tenir problemes matrimonials a més d'econòmics, així que es va divorciar i es va casar amb Publilia, possiblement, per diners, matrimoni que va ser un fracàs i que també va acabar malament. La filla, Túl·lia, també es va casar dues vegades, la primera amb un tal Dolabela que li feia el salt amb la cap de trons, però espavilada, Cecília Metela (prohibit fer acudits fàcils), cosa que de la qual es planyia Ciceró en els seus escrits. Dolabela va morir (de fet es va fer matar per un soldat, ja que el perseguien) i Túl·lia es va tornar a casar amb Lèntul, que també va tenir la seva història. Podeu consultar aspectes de la vida de Ciceró a una versió online de Vides Paral·leles de Plutarc.

La relació de tot plegat amb nosaltres l'explica molt bé l'aportació de Gregor, que cita el diccionari etimològic on es relaciona el mot amb Tertulià i amb Sant Agustí, a qui pertany l'altra imatge, per cert. Sant Agustí mereix un llarg comentari a part, Gregor també incideix en la importància de la seva figura, que reprendrem en una altra ocasió. L'època de Ciceró i la de Sant Agustí van ser complicades, com gairebé totes. Ciceró ve de cícer, que vol dir cigró, no se sap si a causa d'una berruga amb aquesta forma que tenia al nas o perquè la seva família s'havia dedicat al conreu d'aquest llegum. A Pérez Galdós, autor de Fortunata y Jacinta, llibre en el qual es va inspirar la sèrie a la qual pertanyia la fotografia, Valle Inclán, que l'odiava i que era molt amic de posar malnoms a tothom va batejar com Don Benito, el garbancero, per la seva afició a retratar ambients populars i humils. Per cert, fa poc escoltava un dietista insistint en la necessitat de consumir cigrons, llenties i llegums, ja que sembla que avui van de baixa en les nostres preferències gastronòmiques.




Demà, un nou ENIGMA SABÀTIC!!!!!