14/11/09

CRÒNICA DE LA DARRERA TERTÚLIA



Crònica de la darrera tertúlia


El pistolerisme. Barcelona (1917-1923)
Autor: Albert Balcells
Segell editorial: Editorial Pòrtic
Col•lecció: Història nacional [Núm. 4]




La darrera tertúlia va ser molt bona i va deixar petit el llibre de Balcells, que a quasi ningú va agradar massa. La gran introducció que va fer Jaume Comas va marcar el desenvolupament de la tertúlia, ja que es va centrar molt més en temes que podien donar joc al debat: la violència com a estratègia de lluita social o el paper de la justícia davant els atemptats, ja que hi van haver poques condemnes davant la violència, molt possiblement degudes als tribunals populars que funcionaven a l’època, la debilitat de l’estat, o la psicologia humana que una vegada que entra dins d’una espiral de violència té difícil tirar enrere i sentir un mínim de remordiment, i per últim, com a especialista que és de la història del teatre, Comas va explicar com la violència era un tema que s’ignorava als escenaris d’aquella època, obviant el que passava als carrers, situació que no ha estat ni la primera ni l’última vegada que ha passat.


Del llibre en general es va dir que estava ple de dades quantitatives i que li mancava una millor contextualització social, en resum: les causes del conflicte. En el llibre donava la sensació que tot sorgia com un bolet, ignorant les pèssimes condicions de vida de la classe obrera, mancava un major aprofundiment, com per exemple saber qui eren els membres del somatén o del sindicat lliure, que tal com mostrava el llibre no eren pas una minoria.


Toni va comentar que havia estudiat la vaga de la Cross de l’any 1918 a Badalona (afegeixo link del seu blog on en parla: http://orio43bdn.blogspot.com/2008/11/mort-trets-de-quatre-obrers-de-badalona.html) i com es palpava la conflictivitat social en aquell ambient que el llibre no acabava de reflectir. L’Eulàlia va comentar records familiars d’una època en la qual anar a treballar sovint es feia amb una pistola.


Hi va haver opinions que consideraven que la violència no es podia justificar i que acabava per podri qualsevol conflicte. Per l’altre costat també es va dir que la violència es podia comprendre davant l’opressió social i política de l’època. I es van afegir algunes opinions que consideraven que calia diferenciar la legítima defensa d’una causa social, com podia ser la lluita obrera de l’època, del que va ser el pistolerisme, que va arribar a perjudicar la mateixa lluita social, i que posats a comprendre la violència social, també el patró que se sap amenaçat de mort es comprensible que es defensi o ataqui.


Un altre tema que es va tractar va ser la debilitat de l’estat i el que significava un estat fort o un estat feble. Uns van dir que la debilitat d’aquell estat era a causa de la manca de policia, incapaç d’acabar amb la violència, altres van dir que de dèbil res sinó al contrari, era un estat que es mostrava fort en la seva repressió. Un estat que reprimeix i prohibeix violentament la CNT, una i una altre vegada, i que fa una neteja dels líders obrers, com Francesc Layret o Salavador Seguí, i prèvia al cop d’estat de Primo de Rivera. Una repressió sobre la CNT que ha durat fins als dies de la transició.




També es va comentar que la debilitat de l’estat no era la manca de policia sinó la manca d’oferir solucions pacifiques als conflictes socials, i citant l’últim llibre de l’Oyón com allà es mostrava que alguns països d’Europa en aquells anys augmentaven els sous dels obrers, es creaven centres socials, sorgia l’esport de masses, i s’arribaven a solucions laborals negociades, tot amb el recolzament de l’estat, desactivant així en certa manera les ànsies revolucionaries. Com que aquest últim comentari el vaig fer jo, aprofito per criticar-me i dir que tampoc a Europa les coses van anar tan bé com podien semblar i no es va poder evitar la guerra i la posterior divisió en dos blocs.


Bé a alguns també els va agradar el llibre ja que encara que era poc profund podia servir per encuriosir-te pel tema.


En resum que va ser una gran tarda i no va fer falta matar cap toro.


I com sempre, m’he deixat mil opinions súper interessants que es van fer i que ara podeu afegir als comentaris del blog, o aprofitar per dir allò que ens vam quedar amb ganes de dir.


                                               Gregor Siles

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Malauradament no vaig poder venir a la tertúlia. Estic d'acord amb les crítiques que es fan al llibre, massa dades acumulades que dificulten la comprensió del tema. La veritat és que sobta la molta violència ambiental, era aquella una època complexa, de fet, part del segle XIX i tres quartes parts del XX han estat dolents pel nostre país.

Jo sí que crec que era aquell un estat feble, poc consolidat, que hi havia molta por per tot arreu i també ignorància. Per part del lideratge obrer també la cosa era complicada, moltes divisions, i, com es veu al llibre i a d'altres textos, tenia molt més èxit el radicalisme visceral que no pas l'intent d'alguns líders com Pestaña i Seguí d'arribar a alguna mena d'acords. La mort de Seguí, per cert, també es va atribuir a sectors més radicals, no s'ha acabat d'aclarir però tampoc no seria estrany tot plegat. Curiosament, alguns dels patrons assassinats també eren dels més moderats i pactistes, crec que aquest és un tema que no se sol tractar, el de com en èpoques difícils els moderats són mal vistos per tot arreu i reben per totes bandes.

Això sumat als molts assassins a sou que anaven al bàndol que més pagava i que són moltes vegades els qui s'aprofiten d'aquestes situacions.

Pel que fa a la violència, avui estem molt lluny d'aquella sensibilitat, ben diferent, ja que pensem que hi havia violència a les famílies, a les escoles, entre els amics, i que era viscuda amb una certa 'normalitat'. Crec que també s'ha d'intentar pensar 'com a l'època' de vegades, encara que és difícil i no fer massa interpretacions excessivament 'presentistes'. Per això costa tant d'entendre segons què.

Jo sí que crec que la violència genera més i més violència i que després es fa molt difícil sortir de l'espiral generada, hi ha molts exemples a la història. Una cosa és un fet violent puntual i l'altra aquesta malaltia crònica de l'època. Hi ha llibres de ficció sobre el tema, un d'ells és 'Quan mataven pels carrers', d'Oller fill, interessant més com a document que com a obra literària.

Gregor ha dit...

Jo també penso que la violència acaba fent mal a les revolucions i crec que el llibre de l’Orwell que vam llegir ho reflectia molt bé i com es passava de l’entusiasme inicial al desencant final. Crec que un mínim de violència és inevitable perquè en el fons una revolució és un conflicte armat, davant l’aixecament militar feixista és dóna una resposta armada que causa morts. Però després crear patrulles de vigilància, assassinats indiscriminats, venjances, etc, checas, etc, no deixen més que aterrir a la població i no veure tanta diferència entre un bàndol i l’altre. En el fons es allò que deia Albert Camus a “l’home rebel” que el revolucionari deixa de ser-ho quan triomfa per convertir-se en un conservador del poder adquirit, en canvi el rebel continua rebel•lant-se, i crec que precisament aquesta rebel•lió continua tindria que ser contra aquells que passen de perseguits a perseguidors, ei però sense violència, només convidar-los a sortir. Penso que el que ha fallat a moltes revolucions ha estat aquesta manca de coherència de molts dels seus membres, i que amb la utilització de la violència ha tingut el seu màxim exponent. L’explicació de la derrota militar republicana per la inferioritat militar penso que és de tot insuficient, segurament sinó s’hagués perdut aquell entusiasme revolucionari inicial potser s’hagués guanyat la guerra.

Orio43 ha dit...

Un molt bon comentari de la Júlia, ja tinc ganes de que ens veiem.

M’ha interesat la seva puntualització de que “s'ha d'intentar pensar 'com a l'època' sempre m’ha semblat que és difícil judicar sobre fets històrics quan estem contaminats per les nostres vivències actuals, per exemple quan he anat cercant informació per l’hemeroteca digital de “La Vanguardia” m’ha impactat veure que a començament del segle XX la portada eren esqueles dels morts, i també que els enterraments que es feien en un mes a Badalona el 1918, eren més que en l’actualitat malgrat l’augment de població.

Toni Serra

Júlia ha dit...

Toni, precisament a la novel·la Servitud, Puig i Ferrater ironitza sobre un diari que és, en realitat, La Vanguardia, encara que li canvia el nom. Com que els ingressos més grans provenen de les esqueles fins i tot passen per davant de grans notícies, si no hi ha més espai, com la de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, que no es publica, en una de les escenes més iròniques de la novel·la.

La mortalitat era, efectivament, molt alta, en èpoques no tan passades.

Júlia ha dit...

Gregor, allò de que la revolució es menja els seus fills és molt antic i té una base, malauradament, força real.