15/5/08

Pere III el Cerimoniós

El llibre comentat aquest mes ha estat Pere III el Cerimoniós i els inicis de la decadència de Catalunya, de Ramon d’Abadal i de Vinyals.

La figura del rei Pere el Cerimoniós és polèmica, el seu regnat va ser llarg i complex, amb molts canvis socials que potser no van trobar en aquest monarca el dirigent que l’època demanava. Durant el debat es va remarcar la importància també del moment en el qual d’Abadal publica el llibre, un moment en el qual la història lligada a les idees marxistes vigents és la canònica en els ambients universitaris, una història que donava aleshores una gran rellevància a l’economia i a les masses, per damunt de les individualitats.

Algunes referències a aquestes individualitats sobten avui, com ara la referència que d’Abadal hi fa en el pròleg i que sembla traspuar un sentiment aristocràtic enfront de la valoració de les masses. El debat sobre aquest elitisme històric va centrar alguns dels moments més interessants de la tertúlia.

Tant aquest llibre com l’anterior van ser suggerits per Ramon Grau, que va aportar al debat molts elements interessants per aprofundir en el tema, complex per als no iniciats, ja que no és un llibre senzill i requereix de situar-nos en l’època amb uns certs coneixements previs.

Van sorgir moltes preguntes, en el curs de la conversa. Què era Catalunya, aleshores? Què entenem per decadència? No ha canviat força, ja, la tendència a magnificar la crisi demogràfica per explicar la decadència política de Catalunya? Història política o història econòmica? Masses o líders? Quin pes o manca de pes té avui el marxisme en les lectures polítiques? Quin és el paper dels líders en la història? Són, encara, necessaris?

Per al proper debat i a suggeriment de Laura Coll, canviarem de tema de forma una mica radical, per a comentar el llibre de José Luis Oyón i d’altres autors: El cinturón rojinegro. Radicalismo cenetista y obrerismo en la periferia de Barcelona, 1918-1939. En aquest llibre es recullen les comunicacions presentades a les jornades sobre aquest tema celebrades a Sant Cugat pel juliol de 2003 i organitzades per l’Escola d’A
rquitectura del Vallès i el Grup d’Història ‘José Berruezo’. Precisament l'anunci de la presentació mencionada en l'anterior post feia referència a un nou llibre de José Luis Oyón, sobre aquesta temàtica.

5 comentaris:

Gregor ha dit...

Sóc una mica crític al tema dels coneixements previs, alhora de tractar un tema en una tertúlia com la del grup 99, clar que va bé tenir uns coneixements previs, però si centrem la tertúlia en els coneixements previs no hi ha tertúlia, perquè llavors ens quedem en allò de que no puc parlar perquè no sé. La nostre tertúlia és multidisciplinar, en el sentit que som gent molt variada, un químic, una mestre-escriptora i llicenciada en humanitats- (com es diria? Humanista, per no dir la paraula llicenciada), historiadors/es, una filòsofa, una historiadora de l’art, un economista, un actor-mestre-historiador-pregoner de reunions de blogs (i encara durant el temps descobrirem més coses d’aquest senyor), una historiadora-arxivera, un historiador-fotògraf, una advocada, etc, I a més som pares i mares o res d’això, del barça o del espanyol o no ens agrada el futbol, de dretes o d’esquerres, ens agraden a cada un/una unes determinades pel•lícules, hem llegit diferents llibres, hem viatjat més o menys, som de poble o de ciutat, hem tingut més o menys èxit en l’amor, hem anat al bullí (jo no) o a la bodega la palma, etc, etc, etc, tenim múltiples identitats i coneixements, i per a mi tot això són els coneixements previs davant una tertúlia com la nostre, llavors qualsevol d’aquests aspectes pot ajudar a enriquir i donar una altre visió a la lectura i de la història. Una identitat múltiple, que potser el de menys és haver estudiat una carrera o un altre, perquè també hi ha persones molt sàvies que mai han anat a la universitat i espero que un dia o un altre també vinguin a la nostre tertúlia per parlar d’història. I això no és relativisme, en el sentit que cadascun faci una cuirassa amb els seus coneixements i això li permeti opinar sense argumentar, perquè sinó cauríem amb tot el contrari, per exemple que un digués: jo com sóc químic li dono una visió que no em pots discutir, perquè plantejo el llibre des d’un camp que tu no domines. Sinó que la tertúlia, penso que s’ha de basar en el diàleg amb "igualtat de diferències", en que establim una comunicació entre tots nosaltres que ens transforma la visió del llibre i de la història.
Eiii, una cosa sí que tenim molt en comú tots i totes, per el que vist en les tertúlies i posteriors sopars, que ens agrada molt riure.

Júlia ha dit...

Gregor, potser no m'he explicat, estic bàsicament d'acord amb tu, ens uneix l'afició per la història i 'tots' tenim uns coneixements previs i podem dir la nostra i de fer, la diem, la diem.

Una altra cosa és que, per exemple, jo mateixa vaig haver de 'repassar' una mica via wikipèdia l'època de Pere III o la ideologia de d'Abadal per fer-me una idea aproximada del tema.

Estic segura que en el cas del llibre de la prehistòria passarà el mateix i tu ens en podràs fer cinc cèntims de més, segur.

O els qui coneixen l'Oyón, el seu tarannà i 'intencionalitat' també podran esbrinar millor les intencions del text que toca ara.

Vinga, tertulians, animeu-vos a 'animar' els debats del blog com el Gregor!!!!

Sobre els sopars, el millor de tot, això sí que és història multidisciplinar oberta a tots els corrents ideològics, encara que de vegades també hi ha marro, ep. Afortunadament...

Gregor ha dit...

Si ho has explicat molt bé, només era un matís, i jo també tiro molt de la wikipedia, a veure si s’animen els nostres companys i companyes a posar comentaris.

Laura ha dit...

Hola contertulians/es: com que no vaig poder assistir a aquesta darrera tertúlia i he vist alguns dels temes que la lectura va suscitar, voldria participar en el debat –encara que amb una mica de retard, ja sé. Aquí van unes guantes opinions:

Sobre el concepte decadència (de Catalunya, és clar). Sempre que s’aplica el terme “decaure” hauriem de veure la relativitat de l’assumpte: què cau i què puja, quins aspectes? El terme “decadència” sorgeix a posteriori, en concret de la visió i anàlisi romàntica i nacionalista dels historiadors del XIX –i XX també- que a tot arreu d’Europa es van afanyar per explicar la història particular del naixement de les seves respectives nacions-estat. Catalunya era una nació sense estat i alguns dels nostres historiadors van idealitzar la història: un passat gloriòs –explicaven-, democràtic avant la page, poderosíssim en tota la Mediterrània, que va començar a davallar amb l’entronització d’una dinastía castellana i apa! fins ara… Vist així, doncs, el terme “decadencia” seria un anacronisme (imposar una visió elaborada posteriorment en el temps com si aquella fòs realment la visió dels contemporanis del moment).

El llibre de d’Abadal té la gran virtut de posar en solfa aquesta visió romàntica. És un llibre realista i desmitificador. Què ens vé a dir? que, justament, en els moments en que s’estaven posant les bases per a la construcció dels estats nacionals, Catalunya anava completament a contracorrent dels temps. I no per cap intromissió externa, sinò pel pròpi tarannà dels grups socials interns. Quan a totes les monarquies d’ Europa on després s’han constituït estats forts (Castella, França, Inglaterra, et.), s’estava donant una concentració de poder en mans reials en lluita ferotge contra els poders dels nobles feudals, aquí passava justament al contrari: predomini dels interessos de les nobleses feudals i del seu aparell polític: les corts medievals. Uns exèrcits completament obsolets i antiquats. Una crisi financera que s’anava resolent de mala manera amb emprèstits a potències estrangeres, unes guerres on el paper dels “catalans” era més aviat deplorable i feble. Així va ser com les classes dirigents catalanes no van poder o saber construir cap nació-estat o estat-nació, com volgueu. Aleshores la pregunta que jo em faig és: decadència o impotència? I m’inclino per aquest darrer concepte.

Sobre individu /massa. Sempre que es parla d’aquest tema es simplifica posant com a exemple la historiografia marxista. El tema és prou transcendental –des del punt de vista biològic, psicològic, social, filosòfic- com per donar una resposta tan ximple. Crec que no està esgotat en absolut. Una massa està conformada per individus, però com a tal massa té un comportament diferent. La història la fan individus que constitueixen grups. Tanto monta, monta tanto. Ja ho crec que tenen importància els individus, exactament igual que els grups. Kant, Hegel i tota la seva escola quan parlen d’individus parlen d’una categoria abstracta. Res a veure amb els homes i dones de carn i ossos–ull! les dones també hem estat incloses en aquesta categoria universal abstracta-

M’agradaria recomanar-vos un llibre. De difícil lectura, per cert. Masa y poder (em sembla que s’ha tornat a editar en castellà recentment) d’Elias Canetti, jueu sefardí nascut a Bulgària, de llengua i escriptura alemanya. Premi Nobel al 1981. Intenta donar respostes a molts comportaments de massa moderns, més enllà de Freud. Distingeix individu/massa. Distingeix horda/tribu dels moviments de “muta”, diu ell, dels grups d’individus contra el poder: grups, subgrups subordinats, etc… Interesantíssim.

En aquests moments socials i polítics que vivim de massa estupiditzada, uniforme, controlada subliminalment per imbècils sense cap categoria (vegi’s: molts polítics, els programadors d’Operación Triunfo, els conductors dels telenotícies, els programadors de les idees, dels tour-operadors, els controladors d’aeroports, El Corte Inglés, el Caprabo i els bancs que controlen les nostres vides talment com abans ho feien els confessors catòlics…), a mi en aquests moments, dic, m’agrada començar-me a sentir aristòcrata. És més no podrem mai tenir democràcia autèntica si cadascun de nosaltres, individus, plens d’aristocratisme intern, sense doblegar-nos davant l’opinió “correcte” que ens imponen, no comencem a posar-nos una pregunta molt senzilla:

Jo…. Tu…. com viuria, com treballaria, com penso, què vull, COM HO FARIA, com decidiria les coses públiques que ens afecten a tots? De moment el que veuriem, potser, és que aquesta “democràcia de massa” no té res a veure amb la democràcia veritable.

Perdoneu la llargària.

Laura Coll

Júlia ha dit...

Hola, Laura, veig que t'ha funcionat!!! Si no et fa res, copio el teu comentari, llarg i interessant i en faig un post, crec que val la pena.