12/5/08

ELS VAPORS DE GRÀCIA


Laura Coll Lluch, arxivera i membre del grup 99, ens ha lliurat aquest interessant article que va escriure per a Ràdio Gràcia, concretament per a un programa que condueix Eloi Babiano, del Taller d'Història de Gràcia.


ELS VAPORS DE GRÀCIA
A la primera meitat del segle XIX trobem a Gràcia l’empremta de la Revolució Industrial.

L’inici de la indústria moderna va lligat a dos elements fonamentals: la màquina de vapor i les màquines de ferro colat. Aquestes dues aportacions les farà la Fàbrica Bonaplata (instal.lada al barri del Raval, dins el nucli antic de Barcelona), nascuda al 1835 i pionera a tot Catalunya. Un dels socis de l’empresari Bonaplata, el sr. Vilaregut serà el que posarà en marxa la fàbrica de Gràcia. Seguidament us n’explicarem la història.

Deixeu-nos explicar primer el context general i el de la nostra Vila en particular:

Abans de 1833 es parla d’etapa pre-industrial, després d’indústria moderna. En l’etapa pre-industrial els artesans, menestrals, manufacturers treballaven a casa seva en fusos o telers manuals. Moltes vegades les famílies compaginaven aquest treball manufacturer amb feines agrícoles, venda de productes, o feines que feien les dones (bugaderes, cosidores, etc.).

Amb l’aparició de noves maquinàries i tecnologies, es facilitava la feina d’artesans, menestrals i treballadors. El vapor va esdevenir la força motriu, l’energia, que comportà un nou concepte de treball: la fàbrica col.lectiva i el treball en societat, i va determinar el conjunt fabril i industrial tal com avui el coneixem. Es necessitaven en primer lloc amplis solars perquè la fàbrica és una instal.lació àmplia. La ciutat de Barcelona, enclotada i encerclada de muralles, tenia un espai limitat. Tot i així, dins dels seus murs es va crear la fàbrica Bonaplata. La vila de Gràcia, en canvi, estava lliure de muralles i disposava de força territori verge i sòl per urbanitzar. I així va ser com les noves formes de treball es van anar introduint a Gràcia i el sòl agrícola va anar perdent la seva vàlua i rendibilitat.

A Gràcia, ja des dels anys 20 del segle XIX s’havien aplegat molts treballadors, com els teixidors a mà. L’any 1840 es comptabilitzaven a Gràcia dins del ram del tèxtil més de 14.000 fusos i 2.900 telers manuals.

Les primeres màquines que utilitzava la indústria textil catalana, en els seus inicis, que coincidien amb els primers anys del s. XIX, eren de fusta, com les bergadanes i altres màquines de filar,els telers i les taules d’estampació. Bonaplata va incorporar per primera vegada les màquines de filar i els telers mecànics de fosa, i amb ells la tècnica metal.lúrgica per a construir-los i reparar-los.

Aquestes màquines metál.liques pesaven molt més que les de fusta. Per a moure-les calia una energia superior a la que podien proporcionar l’home o els animals. Necessitaven la màquina de foc i aire tal com la va anomenar l’anglès Newcomen l’any 1712, quan va construir-la. Posteriorment James Watt, un altre anglès, va patentar l’any 1769 un nou mètode per a disminuir l’ús del vapor i combustible a les màquines tèrmiques trobant una solució pràctica que va obrir el camí de l’aplicació del vapor per a l’obtenció d’una força mecànica.

A banda d’espai ampli suficient i aigua, es necessitava encara una cosa essencial per a poder aplicar totes aquestes innovacions: una gran inversió econòmica i l’ajut de l’estat. Josep Bonaplata, industrial pioner, va aconseguir de l’estat exempcions de drets aranzelaris durant deu anys per al ferro, el coure, el carbó mineral, productes químics i tintoris i altres matèries primeres, a més de subvencions directes i la cessió d’uns terrenys dins el recinte tancat de Barcelona, a prop de la muralla, amb façana al carrer de Tallers. Bonaplata aconseguí també la unió d’altres industrials i junts van formar la Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia. La fàbrica Bonaplata s’inaugurà el novembre de l’any 1933. El diari El Vapor publicà l’anunci de Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia en el qual s’obria la fàbrica i es convidava als industrials que la volguessin visitar. I aquí és on la història industrial de Barcelona es creua amb la de Gràcia –aleshores vila independent- perquè resulta que el soci Vilaregut tenia un blanqueig amb Vapor a Gràcia.

La fàbrica Bonaplata va durar molt poc, només vint mesos. El Vapor Bonaplata fou assaltat i cremat la nit del 5 al 6 d’agost de 1835 pels obrers revoltats que no acceptaven sense resistència la introducció del sistema fàbril i les màquines modernes a les que veien com a competidors deslleials. Aquests sentiments i lluites es van produir a tota Europa als inicis de la industrialització. És el que es coneix com a ludisme.

El destí de la fàbrica Bonaplata el va compartir el mateix dia el blanqueig de vapor que tenia a Gràcia Joan Vilaregut. Ell mateix ens descriu anys més tard:

El mismo día [es refereix al 5 d’agost de 1835] y por el mismo movimiento fue asaltada y en parte destruída otra fábrica de propiedad exclusiva del que suscribe, situada en la villa de Gracia. Era el primer blanqueo montado a la moderna, con máquina de vapor, etc. De resultas de aquel desastre, hubo que deshacer la fábrica, perdiendo tres cuartas partes del capital que se había invertido en ella.

El Vapor Vell de Gràcia, propietat de Joan Vilaregut, estava situat a la zona del C/ Perill / Torrent de l’Olla. I és curiòs l’orígen del nom de C/ Perill. Va estretament lligat a aquesta història del Vapor Vell. Després de l’assalt i crema del 5 d’agost, la fàbrica va sofrir quantiosos danys, però el propietari la va reconstruir. L’any 1837 decideix vendre al seu germà Pelegrí tots els seus negocis i fàbriques. A partir d’aquell moment era la fàbrica de Don Pelegrí Vilaregut – Don Peregrino. El protocol del notari Marià Barallat descriu així l’inventari del Vapor de Gràcia:

La fàbrica de blanqueo por vapor que tiene en Gracia con las máquinas de secar, la del vapor, el cilindro de fuerte presión, la grande rueda de picar, sus grandes calderas, botas de cinco cargas y tinas como también los estenedores, los carros, caballo, bombo, y cuanto hay en el día todo igualmente comprendido sin más excepción que del edificio por no ser este de su pertenencia.

D’aquesta descripció podem deduir que es tractava d’una fàbrica moderna, però que l’edifici on s’allotjava no era propietat de l’empresari. Ens imaginem també còm la gent de Gràcia que anomenava indistintament la fàbrica Vapor Vilaregut o Can Vilaregut, en canviar el nom del propietari, per corrupció del llenguatge (Pelegrí, Peregrino….. Perill) va començar a anomenar la zona adjacent Perill i d’aquí el nom del C/ Perill.

L’any 1838 Joan Vilaregut recompra la venda feta al seu germà i possiblement donà una nova orientació a la fàbrica de Gràcia. S’associa amb Josep Font Matalí perquè elabori filats i teixits de cotó en blanc..

La presència de Joan Vilaregut a Gràcia és confirmada amb una altra notícia de 9 d’octubre de 1839 apareguda a El Constitucional on es ressenyen les eleccions de la plana major del batalló de Milícia Nacional de Gràcia. Joan Vilaregut ha estat elegit primer comandant.

L’any 1842 apareix al diari El Republicano, del 24 d’octubre, una denúncia dels obrers en la que acusen a Vilaregut de rebaixar el jornal als filadors de la fàbrica que té a Gràcia.

Ens interessa també explicar, per a la història del nostre barri, quan va tenir lloc la urbanització del carrers de la Llibertat, Progrés, Fraternitat i els trams corresponents del Torrent de l’Olla. Va ser l’any 1838 i va ser precisament per donar allotjament als treballadors de la fàbrica de Can Vilaregut o Vapor de Gràcia, que en aquells moments no era “vell”, sinò l’unic que hi havia. Serà una mica més tard quan s’obrirà un nou Vapor, el Vapor tèxtil de Francesc Puigmartí, del qual avui encara es conserva un vestigi: la xemeneia de la Plaça del Poble Romaní i un nom dedicat al seu creador: el c/ Puigmartí, que l’any 1844 va ser president de la Comissió de Fàbriques de Barcelona.

Aquest Vapor Nou data de l’any 1841 i abarcava tota la zona de Travessera de Gràcia entre Torrent de l’Olla i d’en Vidalet. Donava feina a 500 persones i en els perídodes de màxima activitat va arribar a tenir-ne 800. Al 1852 tenia ja 120 telers i l’any 1861 va ser visitada per la reina Isabel II durant la seva estada a Barcelona.

Amb l’extensió de les noves indústries es continuen urbanitzant els carrers. L’any 1840 s’urbanitzen la Plaça del Sol, el C/ Planeta, Maspons, el C/ del Canó, el dels Xiquets de Valls, Pere Serafí i els voltants de la Plaça Rius i Taulet.

Queden, doncs, d’aquelles indústries la xemeneia, el nom dels carrers – tant els de nom de persones vinculades amb els primers moments de la industrialització i, en concret, els dels empresaris i tot un reguitzell de noms que donen fe de testimonis socials dels seus antics habitants, els obrers, i les seves idees: progrés, fraternitat, llibertat, etc…. i queden també algunes casetes primigènies, com les del C/ Igualada núms.. 1, 3, 13 i 15 (1810-1860), les dels números 29, 31, 33, 35 (1840-80). Les cases del C/ Llibertat 36, 38, 40, 42, 44, 46 (1810-60) i les dels números 43 i 45 (1840-80) i al C/ Fraternitat.

Aquestes edificacions van ser concebudes com a habitatges unifamiliars, tot i que en realitat eren compartides per més d’una familia. El sistema d’il.luminació primer era el gas, més tard l’elèctric. L’aigua provenia del pou que hi podia haver o bé del dipòsit o cisterna situat al terrat, que recollia l’aigua pluvial.

Durant el bienni Progresista (1854-56) el treballadors de can Vilaregut organitzaren una manifestació reivindicativa que va sortir de les portes de la fàbrica i arribà a la Diagonal, amb pancartes amb el lema Pa i treball. Durant l’estiu del 1856, en la revolta barcelonina de suport al govern liberal, Gràcia es va mantenir com el darrer nucli de resistència contra les tropes del capità general Juan Zapatero i d’aquesta resistència i lluites obreres en va resultar posteriorment l’execució de 16 graciencs, entre ells la del líder obrer Josep Barceló….

I amb un record encés per aquelles víctimes de la repressió política i lluitadors per la llibertat ens acomiadem de tots vostés i del programa d’avui. En properes edicions del nostre programa continuarem explicant aquest passat industrial de la nostra Vila.

Laura Coll Lluch

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Una vegada un professor d'història va fer una comparació entre els disturbis de la banlieue francesa (les darreres revoltes als suburbis de Paris) amb aquelles reaccions ludistes de cremar les fàbriques, malgrat les distàncies, no veig tantes diferències entre les dues reaccions. Persones que ara o una o dos generacions van immigrar més per necessitat que per desig i que es troben en una realitat també molt dura, exclusora i que els hi nega els drets polítics. La dreta reacciona amb el discurs racista i l'esquerra, diuen que no hi han teòrics actualment de l'esquerra, però això no és del tot veritat, Habermas i Chomsky per mi ho són, però els polítics de l’esquerra no adopten els seus postulats dialògics i ho cauen amb un llenguatge semblant al de les dretes o amb l’antic discurs revolucionari passat de moda.
Avui he anat a una conferència de pedagogia crítica, (es presentava la Fundació Paulo Freire a Barcelona) que és d’on van sorgir les tertúlies dialògiques, com la del grup 99, i deien que les revolucions ja no poden ser violentes, perquè ja sabem el resultat. Ara busquem un nou camí, en que tots aprenem a superar les desigualtats mitjançant el diàleg. I han dit que el “criticisme” ha de tenir aquest components: Humilitat, somriure, no ser colonitzador, sense predomini masculí o femení, i multicultural. Potser una utopia, però el gran pedagog brasiler Paulo Freire deia que la educació necessita tant de formació científica, com de somnis i utopia. I la nostre tertúlia potser no canviarà el món però si ajuda a fer la vida una mica més divertida i que aprenem una mica tots de tots, i que la història estigui a l’abast de més gent, també gràcies al blog. Doncs endavant norantanous, i felicitats Júlia per aquest meravellós blog i a tu Laura per aquest brillant article.

Júlia ha dit...

M'agrada que us animeu a escriure-hi comentaris que completin els textos.

Potser sí que hi ha un fons semblant, però també quelcom molt diferent, les fàbriques eren també una competència en el sector artesanal en el qual s'havia desenvolupat la producció tèxtil i que durant anys va representar un complement important a l'economia rural, malmesa amb la industrialització.

Jo hi veig més punts de contactes amb fets com els de la Setmana tràgica, quan es cremaven les esglésies properes, dels barris, que, en el fons, moltes vegades lliuraven ajudes als necessitats, i no tant les 'dels rics'.

No sé qui va ser que va dir en una ocasió que en èpoques posteriors es cremarien els 'bancs' i també va arribar. Es cremen símbols siguin d'on siguin.

Les darreres revoltes als barris, cremant cotxes dels veïns, entren en el mateix context de ràbia però tenen molts altres components. La veritat és que em costen d'entendre i entendria més que s'anessin a cremar coses als barris cars i burgesos, però així és la vida.

Edu ha dit...

Bona tarda!
Estic intentar contactar amb la Laura Coll Lluch, hi hauria alguna manera de que li passeu el meu correu electrònic i que m'escrigui?
Moltes gracies!!
Eduard

Júlia ha dit...

Eduard, quin és el teu email???